Antoni Andreu, mestre escotista: balanç d’un segle d’Estudis. Autor: Jaume Mensa i Valls

 

Antoni Andreu fou un frare franciscà de la custòdia de Lleida que va viure a cavall dels segles XIII i XIV i un dels millors deixebles de Duns Escot. Més d’un centenar de còdexs i d’una trentena d’edicions dels anys 1471-1520 han conservat els seus tractats fins als nostres dies. Considerada globalment, la seva extensa obra és un curs complet de filosofia ad mentem Scoti. El seu escrit més destacat és el comentari a la Metafísica d’Aristòtil. A diferència del mestre Escot, Andreu no pretén ser original, però, en canvi, és més sistemàtic i clar. Gràcies a l’obra d’Andreu, l’escotisme va esdevenir una veritable escola filosòfica i teològica. Per això, Andreu és considerat “el segon fundador de l’escotisme”. L’objectiu d’aquest llibre és fer balanç dels estudis crítics publicats en el darrer segle. La primera part, recull i sintetitza les principals aportacions bibliogràfiques; la segona, sistematitza les dades conegudes de la seva vida i les seves obres.

Data d’edició: 2017

Fitxa al Portal de Publicacions  IEC

 

Pedagogia, ara: aplicació a la societat catalana: principis, tensions, referents, accions, cultura. Martí Teixidó

 

La pedagogia es va formalitzar com a disciplina científica a l’inici del segle XIX fonamentada en la filosofia i en la psicologia i vinculada a la cultura (Herbart). A finals del segle XIX es va projectar la pedagogia experimental emulant la psicologia experimental (Lay) amb resultats decebedors. A l’inici del segle XX la pedagogia es presenta com una ciència pel fet que es fonamenta en la medicina i en la psicologia evolutiva (Claparède, Montessori) i s’inicia el moviment de renovació pedagògica de l’Escola Nova o Activa a Europa i de la Progressive School a l’Amèrica del Nord. La pedagogia pateix un gran desprestigi per bé que tothom en pot parlar. Certament hi ha hagut una pedagogia discursiva que tot ho teoritza sense fonament explicitat. Hi ha moltes experiències pedagògiques que s’han mostrat eficaces amb els seus mestres iniciadors i també amb d’altres seguidors però no sempre s’ha explicat el fonament científic i són atribuïbles a l’art personal. La pedagogia és una ciència teoricopràctica i ha de presentar fonaments sòlids en d’altres ciències i també resultats comprovables. La pedagogia no pot ser solament explicativa i ha de donar normes per a l’acció aplicable a entorns físics, socials i culturals molt diversos. És necessàriament interdisciplinària i sistèmica: analitzant les diverses variables ha d’organitzar el microsistema pedagògic en cada situació. En aquesta obra breu se situa la pedagogia en la societat i el temps actuals. Per a no reduir-la a teoria s’aplica a una realitat, la societat catalana, però es dóna una estructura de fonamentació: principis, de pensament acceptant la complexitat: tensions, d’observació de la realitat: referents, i tot per a prendre decisions: accions, amb una perspectiva àmplia: cultura. La intenció és que mestres i professors puguin fer-se un mapa mental clar per a establir la relació educativa amb els infants i joves i organitzar les situacions d’aprenentatge amb ciència pedagògica. Hi ha principis i reflexions fonamentades però les decisions i accions han de ser consistents internament i coherents amb la realitat.

Data d’edició: 2017

Fitxa al Portal de Publicacions IEC