El 27 de febrer de 2020 va tenir lloc a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el discurs de presentació de Joan Egea i Fernàndez com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS) de l’IEC. El discurs portava per títol Commoriència i mort consecutiva: distinció sense diferència?. Joan Egea va començar el discurs reivindicant el paper que va tenir la recerca universitària en la recuperació i l’actualització del dret civil de Catalunya. També va assenyalar l’alt nivell que aquest dret ha assolit i que ens ha portat a gaudir d’un codi gairebé complet. El senyor Egea va seguir fent una mirada enrere i explicant que, dins el dret civil, inicialment es va decantar per l’estudi i la recerca del dret català. «Ho vaig fer atret per la forma modèlica de treballar dels professors Lluís Puig i Ferriol, Ferran Badosa i Coll i Encarna Roca i Trias, i influït també per l’atracció que havia sentit, des de la llicenciatura, per la naturalitat i la claredat de les classes magistrals que impartia el professor Francisco Fernández de Villavicencio, que s’unien a la cordialitat de tracte amb què aquest darrer ens acabà encomanant la seva visió pragmàtica del dret civil. En l’imaginari d’aquell grup de joves professors sempre hi va haver l’ideal d’un ordenament civil català complet i sistematitzat. Vull dir, encara que pugui sonar pretensiós, que el nostre objectiu era proveir el dret civil català d’uns fonaments sòlids amb els quals es pogués bastir un ordenament capdavanter que, pel seu caràcter exemplar i modèlic, assolís un nivell de solvència tan elevat que pogués arribar a ser imitat per altres ordenaments civils del nostre entorn, com finalment així ha estat.» Joan Egea va continuar el seu discurs afirmant que per tal d’aconseguir-ho «ens vam haver d’endinsar en el mètode històric, perquè enteníem que era la manera més sòlida d’indagar en les arrels dels nostres clàssics. Això vol dir que, amb una formació històrica poc especialitzada, maldàvem per descobrir directament en la tradició jurídica catalana allò que no trobàvem en els manuals ni en les revistes d’història del dret, que aleshores se circumscrivien, gairebé de forma exclusiva, a la història de les institucions de dret públic.» Va donar resposta al discurs el senyor Josep M. Casasús i Guri, membre emèrit de la SFCS.